Energies renovables, ara sí

El recent episodi de contaminació radioactiva al voltant de la central nuclear de Fukushima està commocionant el planeta. Encara no sabem del cert el radi d’afectació, però de ben segur haurà reduït el territori japonès: Japó s’ha fet petit i el món sencer s’ha encongit.

Sanejar un sòl contaminat per radioactivitat és senzillament impossible: econòmica, ambiental i tecnològicament, aquest tipus d'accident no té solució; un cop produïda la fuita, els territoris on s'escampin els àtoms radioactius ja no seran els mateixos. Després d'Harrisburg i Chernobyl, la vida s’ha tornat a alterar.

Quan la tercera potència mundial es veu sacsejada d’aquesta manera, hem de pensar que tots en patirem les conseqüències. El Món és global pel bo i pel dolent: també ens veiem afectats quan es revolta la majoria de la població dels països productors de petroli. Si el petroli es fa escàs i car, i si el risc inherent a l’energia nuclear es manifesta tant contundentment, el nostre Estat del benestar trontolla.

A la Garriga, aquests darrers 3 anys, els promotors de la planta de biomassa hem rebut, i encara rebem, com a mínim incomprensió; s’intenta confondre l’opinió pública amb falsetats, i nosaltres no podem acceptar el tòpic que repetir una mentida moltes vegades la pugui convertir en veritat. Nosaltres no posem en perill res ni ningú: som promotors d’una central de cogeneració amb biomassa forestal, com per sort n’hi ha centenars a Europa —i, per cert, ara també en una de les zones més poblades de Catalunya, al Passeig de la Zona Franca, a la ciutat Comtal, alimentada amb la poda de Barcelona—. No som cap incineradora de malèvols residus d’enlloc; ben al contrari, volem emprendre i contribuir de manera responsable i decidida aquell canvi de model energètic que el nostre país necessita, i no volem esperar que un mal estiu s’ho emporti tot per endavant.

En aquest Món global canviant, la nostra dependència energètica és absoluta. Les conseqüències a curt, mig i llarg termini són esgarrifoses, i per això hem de posar remei a un model econòmic i energètic amb peus de fang. El primer que hem de reconèixer és que estem malalts, és a dir, dependents i fràgils; ens cal articular un discurs coherent i real per tal d’iniciar la teràpia social que necessitem. Hem d’explicar que aquesta dependència és perillosa, i que cal esforç i sacrifici per poder-nos alliberar d’aquesta droga energètica que són els combustibles fòssils i les falses il·lusions atòmiques.

Absolutament tot, en la realitat actual, depèn d’aquest flux energètic fràgil i contaminant, que avui té molts pretendents; la demanda està superant l’oferta, i en un any cremem el petroli que la Terra ha necessitat 5,3 milions d’anys per sintetitzar. Països immensos en territori i població, com la Xina, l’Índia i ara el Món àrab, demanden energia o el control democràtic d’aquesta, i el seu objectiu és assolir els nivells de benestar que els occidentals hem tingut els darrers 50 anys. Si continuem així, la Terra a l’any 2200 serà entre 6 i 8 graus Celsius més calenta; les conseqüències d’un clima d’aquestes característiques, per a la nostra espècie i en general per la Vida en el Planeta, suposen un desastre difícil de predir.

La sortida d’aquest immens forat al qual estem abocats, no pot ser una altra que plantejar una economia real i de resistència: mesurar molt bé els nostres mitjans, saber realment quan hem d’obrir l’interruptor, saber com gastar energia per escalfar-nos, per refredar, per moure’ns, i sempre eficientment. També cal saber també d’on treure-la, sempre el més a prop possible: geotèrmia, solar, eòlica, hidràulica, biomassa són fonts renovables i locals, a l'abast; i aprofitar-ho tot, no llençar ni un material a l’abocador, allargar el cicle de vida dels materials: no pot ser que els productes tinguin una obsolescència programada marcada pel consum. També cal tornar a produir aliments del nostre entorn i consumir-los allà mateix. En definitiva, cal tornar a posar en valor el territori; tot això és economia de resistència, però real.

Hem d’apostar decididament per a xarxes descentralitzades d’energies renovables: parcs eòlics on hi hagi vent, centrals fotovoltaiques on hi hagi espai i insolació, centrals de biomassa i producció de pèl·lets on hi hagi llenya, centrals de biogàs on hi hagi residus orgànics, centrals hidroelèctriques on hi hagi energia potencial de l’aigua; cal aprofitar l’energia geotèrmica en totes les seves variants, sense menystenir la immensa quantitat d’energia que desaprofitem quan omplim els escassos abocadors del nostre país. Però, per fer tot això, ens cal un Pacte, ens calen infraestructures, ens cal apostar per a la recerca i la innovació i, el més important, hem de començar ja.

La resta és continuar avançant cap al col·lapse. Si d'alguna cosa ens han de servir els darrers esdeveniments, és a ser conscients que hem de començar a arremangar-nos; a partir d'ara, podem dir als nostres fills i filles que ja mai més res serà igual, que s’ha de crear riquesa a partir dels recursos propis i renovables, que el país i el planeta ja no toleren més enganys.

Esforç, austeritat i sacrifici és el que s’espera de nosaltres i com a mínim de les dues properes generacions; el planeta és finit, la terra torna a estar molt baixa i no podem fer res més que ajupir-nos per plantar i recollir, allà on encara el paisatge rebrota per primavera.

Carles Vilaseca
Director de Rebrot i Paisatge, SL